Es sabia que si no existeix un increment de valor del immoble transmès, no hi ha procediment de liquidació de l’impost de plusvalies (Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana). Ahora, la Sala contenciosa-administrativa del Tribunal Suprem aclara que pot existir increment de valor però si la cuota tributària el absorbeix, es produeix un resultat confiscatori, i procedeix la devolució del pagat.

La reciente sentencia de la Sala contencioso-administrativa del Tribunal Supremo de 9 de diciembre de 2020 (rec.6386 / 2017), despeja dudas de manera razonada sobre las liquidaciones de plusvalías provocadas por el Tribunal Constitucional.

En el cas plantat, la Sala contenciosa-administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, amb sentència recurrida en casació davant el Tribunal Suprem, es va portar a considerar la inconstitucionalitat de l’art.107 de la Llei d’Hisendes Locals i es va determinar la imposibilitat de liquidar el impuesto, sin ni siquiera entrar a examinar si existeix increment de valor real i determinant la devolució dels ingressos indebits.

Esta reciente sentencia rechaza la tesis de la Sala de instancia y rechaza igualmente que se actualiza el valor de adquisición de los terrenos conforme a Índice de Precios al Consumo.

Recuerda la sentencia el vigente escenario de liquidación, mediante una precisa síntesis de los derroteros tomados por el impuesto sobre incremento de valor de los terrenos tras la sentencia del Tribunal Constitucional 126/2019, de 31 d'octubre que declarà la nul·litat dels articles 107.1 y 107.2 a) del TRLHL, concluint que:

 Solo cabe tributar donde se pone de manifiesto ese incremento de valor, y se produce un balanceo de la actividad probatoria.

Primer, el contribuent sol·licita la rectificació de l’autoliquidació per a pedir la devolució de l’ingrés efectuat amb arregle als valors catastrals. Es important subrayar (com es va dir a la STS de 17 de juliol de 2018, rec.5664 / 2017) que “correspon a obligat tributari probar la inexistència d’increment de valor del terreny onerosament transmès”, i podríem recolzar en proves que demanaven que no ha existit tal benefici (ej.precis reflectits en escriptures d’adquisició i posterior transmissió o proves pericials).
Segon, l’administració podrà replicar recolzant-se en contraprova de valoracions alternatives per demostrar la realitat del increment de valor.
Tercero, frente a esta última resolución administrativa, el particular podrá acudir als tribunals, on es examinarà amb totes les garanties si existeix o no tal increment real.
 Ahora el Suprem venda al pas de la qüestió de si el valor de l’antiga adquisició ha de comparar-se amb el de recient venda, però actualitzant-se segons l’índex de Precisos al Consum. Recuerda que la STS de 10 de novembre de 2020 (rec.1308 / 2019) va aclarir que el legislador ha optat per fijar “el valor del terreny en el moment del devenir”, i precisa hàbilment que el valor d’adquisició no pot integrar-se amb un índex de preus al consum que es produirà en el moment posterior a aquella. De ahí que el fet imponible requereix identificar el valor d’adquisició i el de transmissió, verificació distinta de la determinació de si ha existit o no guanyar o perdre patrimonial real.

 La sentència remarca el principi de no confiscatòria, per avís de navegants tributaris i administracions voraces:

Aclara que la Constitució prohíbe no solament la “confiscació” sinó “que la imposició tingui alcance confiscatori” «el que succeeix si mitjançant l’aplicació de les diverses figures tributàries, arribarà a privar-se al seu pas pas de les seves rendes i propietats». Este rechazo de que no se pague por el tributo más que el beneficio que se obtiene con la venta:

Una situació com la descripció resulta contrària també als principis de capacitat econòmica i a la prohibició de confiscatòria que prevé l’article 31.1 de la Constitució.

En aquest punt, la Sala considera que l’administració ha aplicat un precepte amb arreglo a la Constitució al existir increment real de valor, però en la mesura que aquest valor és gravat i li és arrebatat per la cuota del tribut, davant les conseqüències: ¿ invalidar totalment o aplicar una quantitat menor per no confiscar?

En aquesta tesitura, la Sala rechaza convertirse en legislador y recuerda lo dicho en la STC 126/2019:

El Suprem es centra en resoldre el que pot - sense saltar la barrera del legislador ni la de l’administració-, i donar resposta a les pretensions del litigi.

En conseqüència, es declara que resulta confiscatòria la liquidació del litigi que fija una cuota que coincideixi amb l’increment de valor produït, i en conseqüència en el cas concret es resoldrà estimar el recurs, declararà el procediment de la rectificació de l’autoliquidació i la devolució d’ingressos indebidos.

En suma, aquesta és una sentència valiosa perquè enquadra les conseqüències de la inconstitucionalitat del tribut, sintetitza la jurisprudència preexistent i avança en les garanties del contribuent.